Un estudi científic analitza la hibridació entre els discursos documental i ficcional ha adoptat en els últims temps formes molt específiques amb clares implicacions polítiques i culturals. La investigació de la professora Pilar Carrera, de la Carles III, analitza tots dos productes audiovisuals sota la premissa de quan la veritat importa.
Així encara hui hi ha qui defensa la imatge de l'emperadriu Sissi com alguna cosa que tinguera a veure amb les pel·lícules que protagonitzara Romy Schneider en els anys 50. Una època aquella del cinema en què es va presentar la història més allunyada possible de la realitat i la personalitat real d'Isabel Amelia Eugenia d'Àustria. Els sentiments de l'emperadriu austríaca eren això d'una dona profunda i silenciosa, una dona inconformista i rebel, nascuda en una època i un lloc que no li corresponien, i a la qual el temps ha tractat despietadament degut en part també a la pròpia imatge que feien aquelles pel·lícules, segons s'explica en l'obra sobre aquesta protagonista de la història d'Àustria d'Ángeles Caso. Molt més actual és la sèrie » The Crown», on se segueix la història de la reina Isabel d'Anglaterra des del seu festeig amb el ja desaparegut Felip d'Edimburg fins a la mort de Lady Di. Tampoc sembla que la sèrie reflectisca la realitat dels fets des d'un punt de vista històric. Alguna cosa que una producció de ficció no té per què fer. No obstant això, són milions els espectadors que confonen aqueixa ficció amb la realitat.
Falsa sensació de transparència
L'estudi sobre les sèries i els documentals de Pilar Carrera, segons informa l'agència DICYT, no analitza aquestes pel·lícules i sèries en concret i sí que analitza la contínua apel·lació als “fets reals” en la producció audiovisual de ficció, que va més enllà d'una mera estratègia per a dotar de major versemblança a la història que es conta. El sistemàtic recurs als “fets” i a les “històries reals” genera una falsa sensació de transparència i una reducció del potencial artístic, polític i reflexiu de la ficció en convertir-la en mera “constatadora” d'uns fets desproblematitzats i que es donen per descomptat (òbviament, darrere d'aqueixos supòsits “fets» s'oculten discursos molt concrets i amb biaixos potents). Aquest gir dogmàtic de la ficció està relacionat amb una progressiva restricció i enrariment de les maneres de comptar i representar disfressada de diversitat audiovisual que caracteritza l'entorn digital multiplataforma. Aquestes són algunes de les conclusions d'un estudi de la professora de la Universitat Carles III de Madrid (UC3M) Pilar Carrera que analitza la proliferació de recursos paradocumentales en la ficció audiovisual.
Construccions narratives
Documental i ficció no són discursos antitètics (alguna cosa que l'oposició “ficció” / “no ficció” insinua) que es diferenciarien pel seu vincle amb les categories de “realitat” o “veritat». En realitat, en tots dos casos es tracta de construccions narratives la diferència essencial de les quals radica en les maneres de recepció que activen o indueixen. És a dir, si una pel·lícula de ficció es presenta com un documental, s'interpreta com a tal. “La diferència no està en el contingut referencial sinó en la posició de l'espectador en el procés d'interpretació”, assenyala Pilar Carrera, que ha publicat recentment en la Studies in Documentació un treball sobre “la inscripció documental en la ficció fílmica”. La proliferant “ideologia de la transparència” en el context del discurs mediàtic i audiovisual és, segons la investigadora, “un dels majors perills als quals s'enfronten les democràcies en l'actualitat”. Això prepara el terreny per a una relació dogmàtica amb tot l'àmbit discursiu, de tal manera que les denominades “proves factuals”, construccions discursives i ideològiques elles mateixes, poden arribar a convertir-se en les úniques acceptades pel públic com a pedra de toc de la veritat.
Documental: ha de ser un fidel reflex de la realitat
Tot això es produeix a través d'un doble moviment, segons aquest treball. D'una banda, assumint que el documental ha de ser un fidel reflex de la realitat, quan en realitat es tracta d'una narrativa amb un enfocament determinat. I, d'altra banda, quan s'extrapola aqueixa suposada veracitat, tractant de dotar i recolzar amb el ‘efecte de veritat’ de la narrativa documental les ficcions que empren fórmules documentals com les esmentades. D'aquesta manera, es busca blindar el discurs enfront de tota crítica a través d'un suposat efecte de referencialidad, al·ludint a uns fets suposadament objectius que precedirien al discurs, quan, en realitat, l'efecte de veritat que incorporen és fruit d'una operació discursiva, i no al revés: “El discurs de la ficció tractaria de desplegar un realisme basat en fets que es convertiria en la justificació d'un cert statu quo, en lloc de defensar el potencial crític i subversiu de la ficció”, indica Pilar Carrera.
No obstant això, aquesta forma dogmàtica de realisme no és l'única possible. Constata l'autora que sempre hi ha hagut lloc per a “un realisme radical, antidogmàtic que qüestione política i artísticament les narratives institucionalitzades dominants”. De fet, existeixen molts antecedents de documentals que han aprofundit en aquest tema a través de l'escenificació discursiva dels efectes de la veritat i el mite de la ‘realitat objectiva”, com a Terra sense pa (1933) de Luis Buñuel, Nit i boira (1956) d'Alain Resnais; Fata morgana (1971) de Werner Herzog, Met Dieric Bouts (1975) de André Delvaux, Una història bruta (1977) de Jean Eustache o Arabescos sobre el tema de Pirosmani (1985) de Serguei Parajanov, entre altres.
Font: https://diario16.com/diferencias-entre-documental-y-serie-historica-cuando-la-verdad-importa/
Comentaris