El 21 de novembre la televisió celebra el seu dia, una efemèride impulsada per l'ONU des de l'any 1996 i que busca propiciar l'ús responsable de la televisió com un dels principals canals de difusió d'informació pública. Quan diuen que té un futur incert perquè està canviant la dinàmica del consum després de la popularització de les plataformes sota demanda i altres xarxes socials de vídeo.
Des del seu naixement, la televisió sempre ha estat en un procés de canvi i mai ha deixat d'evolucionar. Està acostumada a adaptar-se a les circumstàncies, a evolucionar a to de l'espectador i la tecnologia que ens embolica. De fet, quasi des dels inicis de la tele s'aspirava a la possibilitat que cada espectador fera la seua programació a mesura i que poguera veure en el moment en el qual desitjara la seua sèrie o programa favorit.
En 1985 el director de TVE en aquell moment, José María Calviño, va contestar això a la pregunta de Rosa María Sardá de quin és el futur: "la utopia és la televisió a la carta, que cada ciutadà es programe el que vulga. Encara no hem arribat, però tot arribarà". I va arribar. La televisió sabia el seu futur. I els seus canals de sempre es complementen molt bé amb les plataformes sota demanda, perquè les cadenes clàssiques continuen sent aqueixa vitrina en la qual llançar grans formats a la fama com a esdeveniment social que es consumeix en col·lectivitat i que, a més, connecten a l'audiència amb el rellevant que succeeix en directe. Mentre que, alhora, les plataformes sota demanda necessiten la producció de les teles tradicionals per a ser més competitives en cada país. També pronosticava el pròxim aterratge de les cadenes privades que anaven a acabar amb el monopoli de TVE que: "l'augment de la competència no porta més imaginació precisament. La indústria televisiva, sobretot la nord-americana, treballa sobre unes pautes molt segures i molt rendibles i en general les sèries s'assemblen bastant les unes a les altres". Es referia als serials 'Dinastia', 'Dallas', 'Falcon Crest' i companyia. No hi havia els algorismes dels Netflix de hui, però ja les teleseries intentaven reproduir els motles d'èxit. Tal vegada no hem canviat tant com creem. Només que, a vegades, som oblidadissos i ens recordem simplement de l'últim com el més modern.
Però, realment ara estem sent moderns? En una entrevista anterior, aquesta vegada Jesús Hermida a Pilar Miró, que va ser també directora de TVE, reflexionava sobre que "Als xiquets de hui els és igual anar al cinema o no, però perquè estan acostumats a veure ficció permanentment a casa". Era el 19 de gener de 1981. Faltaven quatre dècades per a l'al·luvió en línia de consum de sèries i un altre tipus de formats. I el debat era molt semblant a l'actual.
Miró i Calviño ja comprenien que l'evolució de la tecnologia faria possible un dia la televisió 'a la carta' i que no anava a desplaçar a la televisió tradicional, igual que la televisió no va acabar amb la ràdio o el cinema. Encara que ara semble que les sèries el fagociten tot. Només cal saber cuidar els valors que diferencien a cada entorn audiovisual de la resta de maneres de consum. Així Miró recalcava a Hermida: "Una de les màgies del cinema és aqueix poder de l'aïllament que, per exemple, no té la televisió". Aqueixa qualitat sense rival a la qual se suma el consum en grup. L'emoció, la riallada o els esglais no se senten igual en la individualitat del visionat en una tauleta que en la col·lectivitat d'una sala. El pensament de Miró continua més vigent que mai, en un present ple de distraccions en aplicacions en el telèfon intel·ligent. A la sala del cinema és un dels pocs llocs que t'obliga a apagar el mòbil o mirar-lo quasi d'amagat. El que propícia que no perdes la concentració i permeta als autors experimentar amb la pantalla gran com ja no poden en altres suports.
Però, la televisió té futur? La televisió manté el seu vigor com a finestra al món en directe i motor d'evolució social, tant per al ciutadà com per al creador. La tele va democratitzar la cultura en les seues múltiples variables. La seua funció és crucial per a un país més informat, més creatiu, més emprenedor, més despert, més lliure. Continuarà vigent si sap llegir els nous temps, com feien Calviño o Miró. Perquè, al final, la tele és rellevant quan s'atreveix a prendre el pols a la seua societat . No es queda paralitzada davant el nou, aposta per autors amb mirada agosarada i, com a conseqüència, continua connectant-nos. Perquè ací està la clau del seu èxit massiu: sempre ens ha connectat. Fins i tot quan no teníem connexió a la xarxa.
Font: https://www.20minutos.es/opinion/tiene-futuro-la-television-una-eterna-pregunta-que-hace-cuatro-decadas-ya-se-supo-contestar-20211121-4896901/?autoref=true
Comentaris