A l'abril de 2000 l'estrena de "Gran Hermano", el primer programa de telerealitat espanyol, va suposar un renou sense precedents: on quedaven els límits de la intimitat?
Telecinco es va afanyar a garantir que no emetria acudits grollers, escenes escatològiques o converses sobre sexe o política. Fins i tot el responsable d'importar el format original holandés, José Velasco, va haver de dissuadir a dos grups parlamentaris, PP i PSOE, d'obrir una comissió per a investigar com es gravava el programa. “Els vaig dir que anaven a fer el ridícul si la població els veia baixant d'un autobús en Guadalix. El país no podia pensar que el més important per al Congrés era esbrinar si eixia gent en calçotets en Gran Germà”, recorda hui. Dues dècades després, amb 22 reality xous en curs en la televisió espanyola, un d'aqueixos programes els demana als seus concursants que disparen a un conill, un altre emet escenes de sexe explícit en els avanços i a un altre se li estan demanant responsabilitats pel suïcidi d'una actriu.
El camí fins ací ha sigut més curt del que sembla. El primer pas és que la realitat en els realities és un terme cada vegada més ampli. Des d'aquell de Gran Germà, que va aconseguir un 80% de quota d'audiència, la relació del públic amb els realities és, més que d'amor-odie, de curiositat-desconfiança. “La telerealitat convida al públic a veure trames construïdes com si foren ficció i éssers humans retratats com si foren personatges”, explica Mercé Oliva, professora del departament de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra. Al cap i a la fi, tenen guionistes. “Se suposa que la no ficció no té guió. Però tot ho té”, assenyala Óscar Prol, responsable de continguts de no ficció de Amazon Prevalga Vídeo que es va forjar en Qui vol casar-se amb el meu fill i en la productora de First Dates. “Et planteges: Què vull que passe? Com puc fer que els concursants reaccionen com jo vull segons la història que vull contar?”.
Amb aquesta fórmula, la telerealitat s'ha convertit, al costat dels informatius i els esdeveniments esportius, en l'última raó de ser de la televisió en obert. Supervivents i L'illa de les temptacions són dels pocs programes actuals capaços de superar el 30% de l'audiència; i MasterChef es manté, huit anys després, entorn d'un sòlid 20%, més del doble que l'audiència mitjana de TVE. Ara Netflix (Insiders i Amor amb fiança) i Amazon Prevalga Vídeo (Celebrity Bake Off) aspiren a conquistar també aqueix penúltim bastió de les cadenes.
“En Netflix tens el rellom: 50 minuts d'or pur de telerealitat”, indica Mario Briongos, director d'entreteniment de Fremantle (Amor amb fiança) que ha passat per realities com a Gran Germà o Confiança cega. Briongos admet que es perd el comentari social en xarxes en directe setmana a setmana, però es concentra en els primers dies “perquè ara consumim així, de manera efímera”. Les xarxes socials han mantingut visca la rellevància de la telerealitat i han alterat com el públic la consumeix. En 2012, durant l'emissió de Qui vol casar-se amb el meu fill, el bloguer Hematocrítico va utilitzar la paraula “tróspido” (d'origen col·loquial gallec) per a referir-se als concursants i va acabar sent tendència mundial. Des de llavors l'experiència de consumir un reality ja no consisteix només a veure-ho, sinó a comentar-ho alhora en xarxes socials. Amparo Castellà, directora general de la productora Zeppelin, reconeix que van seleccionar a Lucía Pariente i a Adara per a Secret Story perquè els fans portaven temps demanant la seua participació en un reality. Al novembre, Secret Story va acaparar el 62,4% de la conversa sobre televisió en Twitter segons un informe de la consultora Sobrevent Comunicació. Van ser quasi 5,5 milions de tuits en un mes.
El següent pas és l'obligació de pujar constantment l'aposta. En 2003, tres anys després que Telecinco garantira que no anava a emetre trames grolleres, el conflicte central d'Hotel Glam va ser esclarir si Yola Berrocal hi havia masturbado a Dinio García en un autocar. Les primeres imatges sexuals emeses per Gran Germà van ser les d'Eva i Emilio en la segona edició i, per a la quarta, ja s'havia encunyat un terme específic: edredoning. Hui, a l'illa de les temptacions es dona per fet que hi haurà imatges de coits en cada capítol. Preguntat pel límit del que mai emetrien, el director de Quars (productora de l'illa), Juan Ramón Gonzalo, respon que mostren “el necessari perquè les històries s'entenguen”. La maquinària, per cert, no distingeix entre plataforma i televisió tradicional. Álvaro Díaz, director de continguts de no ficció en Netflix, és més conegut per l'audiència com Alvarito, l'apel·latiu que li donava Mercedes Milá quan era director de Gran Germà: “Tots els que estem fent realities a Espanya venim del mateix lloc i de treballar amb la mateixa persona, José Velasco [actual president de iZen, productora de Insiders]”.
El tercer pas és el tipus de gent i comportaments que el públic espera d'un reality. Aquell 23 d'abril de 2000, data d'estrena de Gran Germà, el monitor va girar 180 graus: la televisió ja no mostrava persones perquè eren famoses, sinó que ara les persones eren famoses perquè eixien en televisió. “En GH12 Julio El feroç i Flor van dir clarament dins de la casa que s'anaven a enrotllar per a donar que parlar, perquè els portaren a altres programes i perquè li donaren a ella una portada en Interviú. Se'ls va expulsar directament”, recorda Mafer Jiménez, que va començar de redactora en Qui sap on i va ser directora de càsting en 12 edicions de Gran Germà, en les dues primeres de MasterChef i ara en Insiders. Segons ella, en els càstings de telerealitat es busca gent que expresse les seues emocions. “És fonamental: si no hi ha emotivitat, si no hi ha expressivitat, si no hi ha capacitat de comunicació, què fem? Perquè ‘Quitació aqueix moble i porta-te'l d'ací”. En el dialecte de Mediaset, “moble” és el terme amb el qual es descriu als concursants que no generen trames, conflictes, ni minuts de televisió.
“Per això Najwa Nimri diu al principi del programa: ‘No ens enganyem, a hores d'ara els concursants de reality li les saben totes”, indica Mamen Fernández, directora de Insiders. Als 24 anys era la redactora encarregada de seguir a Jorge Berrocal (“Qui em posa la cama damunt”) en el primer Gran Germà i ara juga un paper actiu davant les cambres per a garantir que els concursants es creen la pantomima. Insiders pretén donar-li l'enèsima volta als realities de convivència: els concursants se sotmeten a un càsting per a entrar en un programa misteriós sense saber que, en realitat, els càstings són el programa. En un moment donat, els indiquen a diversos d'ells que han de disparar a un conill si desitgen continuar. Les bales són de salva, l'animal és de peluix, però l'angoixa dels concursants és autèntica. “El conillet va ser una resposta a la pregunta sobre la qual gira el programa: fins a on estarien disposats a arribar per entrar en un concurs? Només en les situacions límit et mostraràs com eres realment”, es defensa Arantxa Sánchez, directora de producció de iZen.
Font de l'article i continuació en:
"Radiografia de la telerealitat a Espanya. Un recorregut pel gènere, des del primer ‘Gran Germà’ fins a l'era de les plataformes". https://elpais.com/television/2021-12-27/radiografia-de-la-telerrealidad-en-espana.html
Comentaris